dijous, 9 de gener de 2014

Tres-cents anys de la fi de la guerra de successió

En aquest dos mil catorze es compliran tres-cents anys de la fi de la guerra de successió, tres segles de la mort de Catalunya com a unitat administrativa independent i totalment autogestionada, tres centúries de subjugació i prohibició, en la seva major part, de les nostres tradicions, la nostra cultura i la nostra llengua per a usos públics, trenta dècades d'escoles, universitats, registres de la propietat mercantils, ajuntaments i òrgans de l'administració diversos on el català no podia ni treure el nas, seixanta lustres on tot sovint ha estat perseguit i, fins i tot empresonat, tot aquell que fes créixer l'orgull del nostre sentiment com a país, la pregunta és: cóm és doncs que aquest roman intacte? Com és possible que després de tres segles d'opressió la nostra cultura i la nostra identitat segueixin vives? La resposta és clara, a part de de que som un poble caparrut això es deu a que no hi ha cap llei, ni cap decret, ni cap santíssima constitució que sigui capaç de donar forma a una societat, i això és el que no s'acaben de ficar al cap els que ens governen, legítimament o no, des de fa ja tres-cents anys. No és el poble el que serveix la norma sinó a l'invers, no es fan lleis per canviar la voluntat del poble sinó que és la voluntat del poble la que canvia les lleis.

El govern espanyol esgrimeix la seva Constitució com a argument en contra de les nostres reivindicacions nacionals, pretén situar la nostra lluita dins el marc d'aquesta norma perquè sap que la Constitució és un "ring" on la democràcia no pot guanyar. El sistema polític que va sorgir de la transició ha estat durant molt de temps un bon escenari pseudodemocràtic on hem pogut desenvolupar alguns dels nostres drets inalienables però se'ns ha quedat petit i, dit de passada, corcat. És un sistema amb les normes del qual hem de jugar però que gaudeix d'un auto-blindatge que fa gairebé impossible canviar-lo sense saltar-se-les.

La democràcia no és viure subjecte a un marc legal aprovat, si per una majoria, però ja fa gairebé quaranta anys i adaptat a les necessitats de l'època, la democràcia és quelcom més senzill: "el poble ho vol, el poble ho té". En aquest moment el poble de Catalunya clama per poder decidir lliure i democràticament el seu futur, i aquest desig, com he dit abans, no hi ha llei que l'apagui. El nostre país és viu perquè li mantenim nosaltres, perquè tenim una cultura rica i una gent dinàmica que estima la seva herència històrica i la manté encesa, perquè som un poble que no deixa que ningú decideixi enlloc seu. Nosaltres sabem el que ells no han estat capaços d'aprendre en tres segles i això és que si hem aguantat tot aquest temps, si la nostra llengua i la nostra cultura han resistit el decrets de "Nova Planta i la repressió franquista, si la nostra estoica voluntat de no deixar de ser qui som s'ha mantingut indemne després de tants anys i tants embats és que no hi ha cap prohibició que ens pugui doblegar, i aconseguim o no les nostres aspiracions mai deixarem de ser catalans.

Espanya s'equivoca colgant de noves prohibicions els nostres anhels, erra el tret intentant impedir que es celebri el referèndum per decidir el futur del nostre país, no poden aturar-lo encara que no entri en el marc legal actual, no és pot enviar la llei a segrestar la democràcia, hi ha focs que no s'apaguen amb paper mullat. En unes recents declaracions el ministre de "justícia" deia que la democràcia espanyola té totes les eines per impedir la consulta, vet aquí quina bonica paradoxa, oi? La democràcia espanyola té totes les eines per impedir l'exercici democràtic, ja està tot dit doncs.

Com a país hem de fer la nostra via, com a poble hem de fer sentir el nostre clam i si en nom de la legalitat volen emmudir-nos és que aquesta no és la nostra llei.

SI o SI.

0 comentaris:

Publica un comentari