Qui som

Qui som i que fem.

En contacte

Fes-nos arribar les teves propostes.

dimarts, 27 de març del 2018

Gimcana 5è aniversari

L'Ateneu Golmesenc celebrarà el pròxim dissabte 7 d'abril el seu 5è aniversari amb dues gimcanes (infantil i adulta) al Parc del Centenari. L'acte compta amb el suport de l'Ajuntament de Golmés.

La gimcana infantil, adreçada a nens a partir dels 6 anys, començarà a les 17 hores i tindrà 10 proves de tot tipus (divertides, mentals i físiques). Tots els participants s'emportaran un obsequi.

La gimcana adulta s'iniciarà a les 18.30 hores i també constarà de 10 proves i la gran prova final: una escalabirres. L'equip guanyador s'endurà un pernil. Per acabar, se celebrarà un piscolabis i un brindis d'aniversari.

dilluns, 19 de març del 2018

"La reina sense corona"

Col·laboració al Col·legi Públic Francesc Arenes de Golmés.

Vespres al club lectura “Retorn amarg”, Lluïsa Forrellad


No ens van fallar ni la intuïció ni els consells de fa anys i «Retorn amarg» de Lluïsa Forrelad va ser la gran novel·la que esperàvem trobar abans de llegir-la. De les carreteres interminables vorejades de deserts de Chuck Palahniuk amb parelles atípiques a la recerca de llibres mortals hem passat a les clotades feréstegues del Pirineu gironí, també amb parelles atípiques, però enmig d’una història molt més realista, propera i consistent.

La història avança amb lentitud però amb fermesa, els personatges van creixent acció rere acció i els racons de Fortiana __el poble on succeeixen els fets__ ens transporten de manera precisa a la Garrotxa de principis del segle XX.  A més a més, el català que utilitza Forrellad aconsegueix aquell difícil equilibri entre la riquesa i la comprensibilitat. No costa gaire tirar de diccionari i farcir el text d'arcaismes o dialectalismes; ara bé, és més difícil que aquestes paraules siguin capaces de recrear de manera objectiva una determinada escena i, a més, dotar-la de l'ambient rústec de principis del segle passat.

La sensació que vam tenir després d’haver-la llegida va ser la de trobar-nos davant d’una obra treballada fins al més mínim detall. Polida i repolida fins a deixar una obra sòlida, una mica cantelluda, però eficaç i, sobretot, d’una saviesa que té molt a veure amb l’experiència de Forrelad. Un convit a llegir les altres novel·les de l'autora: «Foc latent», la primera que va publicar en la seva reincorporació al món de les lletres el 2006; «El primer assalt», o bé la seva primera novel·la escrita en castellà als anys cinquanta, “Siempre en capilla” amb la qual va donar el Premi Nadal l’any 1953.

“Retorn amarg” és hereva de la novel·la rural modernista de principis del segle XX. El simbolisme del paisatge (la plana i la muntanya), el tremendisme de la història (orfes, esguerrats, herències, beateria, un erotisme escumejant farcit de virilitats primàries, terratinents rancorosos, suïcidis...) o bé l'ús d'un llenguatge que gairebé es pot assaborir tot i que la sintaxi és d'una treballada senzillesa. És fàcil trobar-hi un regust de “Solitud” de Víctor Català. Per altra part Lluïsa Forrellad també segueix la línia d'una determinada literatura femenina que els últims anys ha tingut com a obres més importants “Pedra de tartera” de Maria Barbal o bé “Olor de colònia” de Sílvia Alcántara. Literatura d’un estil sec, contingut, però en el fons carregada d’emoció. De fet una gran novel·la ha de ser capaç de recollir tota una sèrie de grans històries que l'han precedit i, alhora, __això ja ho dirà el temps__ de crear una continuïtat. I també és cert que allò rural com a matèria literària cada dia interessa menys l’escriptor actual. De moment no conec ningú que no m’hagi parlat de manera elogiosa de Lluïsa Forrellad.

Per al trimestre que ve ens han tornat a pispar «Stoner», la novel·la de la qual ja fa uns mesos que anem al darrere. No m’estanyaria que acabés convertint-se, de tan desitjada, en una mena de mite. Vull dir dintre del club de lectura. Mentrestant, si no hi ha res de nou, llegirem “Mort de dama” de Llorenç Villalonga.



Bernat Huguet

Vespres al Club de lectura “Cançó de bressol”, Chuck Palahniuk, 2002


Ara fa un any vam fer el primer pícnic literari a la Pineda del Salat. Hi vam parlar d’El Guepard de Tomasso di Lampedusa, bellíssima novel·la sobre la decadència de la noblesa siciliana. Enguany teníem intenció de fer-hi el segon, però els mosquits, que als vespres d’estiu exerceixen la seva anàrquica dictadura, ens ho han impedit. En comptes de tornar als pins ens hem limitat a fer un sopar discret al costat de les piscines, acompanyats durant els primers comentaris pel sol crepuscular de principis de juliol i els crits de la canalla jugant al parc

Aquest trimestre hem llegit Cançó de bressol de Chuck Palahniuk. Va ser un llibre triat a la ventura, guiats únicament per alguns comentaris trobats a la xarxa i pel prestigi d’un escriptor del qual ja s’han portat algunes novel·les al cine. La més coneguda és El club de la lluita. Hem de dir que primer volíem llegir Stoner de John Williams, però algun altre club de lectura l’havia demanat i ara ens haurem d’esperar uns mesos. No és la primera vegada que hem d’esperar l’arribada d’un llibre i triem guiats per la intuïció, jugant amb la sorpresa. Sovint hem tingut fortuna. Tots recordem La mare de Grazia Delezza o bé Les llàgrimes de la senyoreta Marta de Pep Puig, que continuen sent presents en moltes de les tertúlies posteriors. Aquesta vegada no m’atreviria a dir que haguem estat tan afortunats. Cançó de bressol és un llibre estrany, inesperat. Però crec que d’aquí unes sessions encara en parlarem.

Palahniuk ha escrit una novel·la on es barregen múltiples influències i això la fa original. Es passa tranquil·lament de la novel·la de terror a l’esotèrica, transitant per la literatura de viatges, l’ecologista o la de sang i fetge. Tota la història està amerada d’un humor negre llefiscós. És normal que el còctel hagi provocat un cert desassossec en els lectors. És com barrejar ratafia, crispetes i formatge de Cabrales, per exemple. Un tast difícil de digerir.

La primera sorpresa l’hem tingut quan, tot just començar la narració, es passa del realisme a un món en què l’element fantàstic tenyit de morbidesa es fa cada vegada més present. Per sort la història és lineal i no hi ha cap problema a seguir els passos del periodista Carl Streator des del moment en què s’adona que un poema recollit en una antologia de poesia popular té la capacitat de matar qui l’escolta fins que acaba convertit en un inversemblant amant de la Helen, la coprotagonista, una agent immobiliària especialitzada en la venda de cases encantades. Primer seran els nens els que, involuntàriament, seran morts per la seva pròpia mare mentre els canten una cançó de bressol. Només és l’inici. A partir d’aquí les morts se succeiran de manera tan abundant com gratuïta. En l’intent d’aturar aquesta mortaldat, i a la recerca de tots els llibres escampats arreu del país per tal d’erradicar l’epidèmia llibresca, els mateixos herois es convertiran en assassins en sèrie de multitud d’innocents.

La història és una metàfora pessimista sobre un món actual abocat al desordre. El caos augmenta dia a dia. La consciència que l’amenaça és arreu i no cessa és cada cop més evident. També creix la impossibilitat de controlar aquesta amenaça. El món es fa més complex, fins i tot enrevessat, i sobreviure-hi es converteix en una aventura dificilíssima. De la mateixa manera que persones innocents cauen mortes només perquè algú ha llegit una determinada poesia davant seu, les espècies de plantes o animals es van escampant arreu del món per terres on abans eren desconegudes mentre fan desaparèixer les autòctones. La maledicció, en una de les diverses paradoxes que hi ha escampades al llarg del llibre, no prové de paraules satàniques sinó de la més innocent de les cançons, la que ha de fer adormir els nens. Al llarg del llibre sembla que floti l’aire enrarit de la literatura posterior als atemptats l’11 de setembre del 2001.

El proper trimestre llegirem Retorn amarg de Lluïsa Forrellad, una anciana escriptora sabadellenca que va sorprendre amb una sèrie de novel·les escrites en català a partir del 2006. Abans d’aquesta reaparició en el món de les lletres, l’últim que havia publicat era Siempre en capilla, una novel·la de l’any 1953 amb la qual va guanyar el premi Nadal. Aquest cop he de dir que, a més de les bones crítiques que se’n poden llegir arreu, del llibre me’n va parlar de manera entusiasta un conegut director teatral de la comarca. En certa manera, em penso, retornarem a la normalitat.


Bernat Huguet