dimarts, 14 de maig de 2013

"sentir-se com en la pel·lícula Ocean's Eleven" .... enviat per l'Andrea des de Nasca

Quan viatges fora, sobretot a països en desenvolupament o a Sud-Amèrica (que no sé si incloure’ls en aquest grup) saps què veuràs, faràs i et passaran coses que al teu país o continent no et passarien, ni tan sols penses que et poden arribar a passar. I això encara es fa més notable quan vius, treballes i fas tota la teva vida en algun d’aquests països.
Una d’aquestes experiències insòlites em va passa el diumenge passat. A mi em va sobtar, sorprendre i fer riure molt. Pot ser ara explicat es veu de manera diferent que si ho vius en el moment. Aquesta és la meva història amb el nostre cotxe, el Willy, un jeep de l’exèrcit dels anys 70, amb el Johnny, el representant de l’empresa a Perú i amb l’Elisabeth, la senyora amb la que visc.

Willy, jeep de l'exèrcit dels anys 70
Diumenge pel matí vam anar a Nasca, a passejar una mica i a comprar el bitllet del Johnny cap a Arequipa, d’on és. De passada vam recollir la senyora que estava  a la seva església de germans (mormons).  Quan ja havíem fet tot això i només ens faltava parar al mercat al costat de la Plaza de Armas a comprar, sense adonar-nos-en, el Johnny es va ficar en un carrer paral·lel a la plaça en contra direcció. Per allí passava una agent de la “municipalidad”, crec que simplement controlen el trànsit i cotxes del carrer per a que no aparquin on no toca. Aquesta ens va veure i va apuntar la matrícula del cotxe però sense dir-nos res. Nosaltres la vam cridar i no ens va fer cas. Va marxar i nosaltres vam continuar la nostra marxa en contra direcció fins creuar al carrer cap a la Plaza de Armas. En contra direcció només vam fer com de la plaça Raval a Cala Cami, que és poc més del que ocupa una “cuadra”, però per ells ja devia ser molt!!!
A l’arribar a la plaça vam aparcar el cotxe perquè la senyora havia d’anar a comprar.
Plaza de Armas
El Johnny i jo estàvem per la plaça quan una “serenazgo”, com una policia local que vigila l’ordre a la plaça, ens va preguntar si érem els propietaris del jeep i el Johnny va respondre que no. La policia no se separava del cotxe i al moment va arribar tres polis més que, suposo, parlaven de que havien de fer amb la multa que ens volien posar. Aquests polis van preguntar a uns nois que estaven davant del jeep si havien vist els propietaris, però en cap moment van mirar cap a nosaltres, que estàvem assentats a un banc de darrera seu controlant els seus moviments. Quan la senyora va tornar de comprar la vam avisar per telèfon per a que no fes cap moviment estrany cap al jeep perquè no la veiés la “serenazga”de la plaça, que ja s’havia quedat sola per davant del nostre cotxe a l’espera de si apareixia el propietari. Jo continuava asseguda al banc, el Johnny i l’Elisabeth a una punta de la plaça al meu recte, i tots mirant els moviments de la poli que no es movia de la part de davant de la plaça on hi havia el Willy. Així vam estar aproximadament unes dos hores mirant la policia si marxava, parlant per telèfon entre nosaltres, estant a deu metres de distància, de què podíem fer. Així fins que va arribar el moment que la“serenazga” va marxar cap a la punta contraria de la plaça a un altre carrer i el seu company, que estava per la part de darrera, també va desaparèixer de la nostra vista. El Johnny, en aquest moment, tot d’una revolada començà a córrer cap al cotxe i a tota velocitat va marxar. La senyora i jo el vam seguir a peu uns quatre carrers més enllà perquè ningú ens pogués veure.
Em vaig sentir con en la pel·lícula Ocean’s Eleven, no fent cap moviment sospitós, parlant i fent gestos d’amagat, en silenci i fent un acte il·legal. Això és Perú!!!
                                                                                                     Andrea


1 comentari:

  1. Andrea quant tornaràs de Nasca podràs escriure un llibre d'anècdotes.

    ResponSuprimeix